Catalan

Les forces talibans s’estan apoderant de franges de territori en una ofensiva per tot el país, mentre les tropes nord-americanes es retiren de l’Afganistan. S’ha predit que el règim titella de Kabul, instal·lat per l’imperialisme nord-americà i els seus aliats, podria caure en un mes.

El capitalisme ha deixat de tirar endavant la humanitat. Fa molt de temps que hauria d’haver estat enderrocat per la classe treballadora. Per què no ho ha fet llavors? La clau per respondre a aquesta pregunta rau en el paper de la direcció i del partit revolucionari. Aquest article, basat en una xerrada a l’Escola d’hivern marxista de Montreal de 2021, analitza els diferents vessants d’aquesta qüestió i les riques lliçons del moviment obrer internacional.

L’esquerra ha patit una duríssima derrota a Madrid. Qui va ser assenyalat aquests anys per la reacció com l’enemic públic número u del règim, Pablo Iglesias, abandona tots els seus càrrecs polítics. La dreta celebra amb magnificència i incrementarà la seva arrogància. La militància d’esquerra ha de treure les lliçons de tot això. Com va dir el filòsof Spinoza, no es tracta de riure ni de plorar, sinó de comprendre.

Declaració del Corrent Marxista Internacional – Fa unes hores s’ha fet públic que la ministra d’indústria, Reyes Maroto, ha rebut una altra carta amb amenaces que incloïa una navalla ensangonada. És evident que la ultradreta està jugant amb foc i sembla que ha oblidat les poderoses tradicions antifeixistes de la classe obrera arreu l’estat espanyol i la seva resposta revolucionària als carrers. La ultradreta embogida per la crisi del seu sistema està perdent el sentit de la realitat dins el el seu microclima de fanatisme.

La Comuna de París va ser un dels episodis més grandiosos en la història de la classe obrera francesa. Entre l’aixecament del 18 de març i la “Setmana Sagnant” a finals de maig, París va ser governada per òrgans democràtics dels treballadors, que van intentar reorganitzar la societat sobre bases completament noves, sense explotació ni opressió. Les lliçons d’aquests esdeveniments segueixen sent molt rellevants avui en dia.

La Constitució espanyola consagra el castellà com a idioma oficial de l’estat. Quina opinió tenim els marxistes al respecte? Per il·lustrar la nostra posició, reproduïm dos importants textos de Lenin sobre aquest tema referits a l’antic imperi rus, on existien nombroses llengües. La posició leninista, que compartim, hauria de ser estudiada atentament per tots els activistes d’esquerres, principalment pels castellanoparlants, per la major responsabilitat que exerceixen a l’Estat espanyol.

Els capitalistes estan eufòrics, l’economia es reinicia i es recuperen els beneficis (no és que s’hagin aturat mai), però aquestes celebracions són prematures. Les esperances d’una recuperació ràpida són absurdes. Després de patir un cop tan devastador a causa del virus, l’economia capitalista mundial no tornarà a repuntar, sinó que quedarà marcada de per vida.

La diada electoral del 14F va ser marcada per la pandèmia de la COVID-19 que ha portat a una abstenció rècord de 2.475.305 vots i una participació del 53,56%, 25,53 punts per sota de les anteriors eleccions del 2017. És interessant notar que l’abstenció és més alta en les zones amb més densitat urbana, on l’impacte de la pandèmia és més devastador. Tot i que aquest element complica l’anàlisi del resultat, hi ha unes tendències molt clares que es poden observar. La pandèmia no ha influenciat el vot només pel que fa a la dada de participació, sinó que també s’ha expressat en una clara

...

Alan Woods, editor de marxist.com, analitza el tumultuós estat del món a principis de 2021. El capitalisme està en una profunda crisi. Mentre un grapat de multimilionaris s’enriqueix, la gran majoria està atrapada entre la pandèmia de la COVID-19 i la pobresa. Però els marxistes ens mantenim optimistes. La classe treballadora i el jovent estan començant a demostrar la seva força, presagiant les batalles que s’acosten.

L’aprovació de la nova Constitució va guanyar amb un aclaparador 78%. També va guanyar per majoria àmplia que els diputats constituents siguin elegits entre la població i no amb la participació dels parlamentaris actuals. Els mitjans de comunicació corren avui a saludar la “festa de la democràcia”, la “victòria de la institucionalitat i contra la violència”. La classe treballadora, per la seva banda, celebra i sent com a pròpia aquesta victòria. Però què segueix ara?